A l’edat de 21 anys, si us he d’explicar com sóc necessitareu veure una mica el transcurs de la meva vida.
Considero que sóc una noia força normal, agradable i disposada a donar-ho tot pels altres (sobretot per aquells que em fan feliç i millor persona), m’agrada molt la companyia, fins i tot podria dir que sóc bastant dependent. M’agrada escoltar sobretot la gent que crec que em pot aportar alguna cosa, i transmetre una sensació de confiança i suport (aquells que més conviuen amb mi ho poden corroborar). Tinc molta memòria a llarg plaç i a sobre tinc un interès especial per la fotografia, així que puc deleitar-vos amb records varis. També m’ha agradat sempre la televisió i el cinema, algunes de les sèries de dibuixos animats que més he seguit les podreu trobar en aquest document adjunt (si cliqueu sobre les fotografies, anireu a un link on es pot veure un petit video de cadascuna d’elles).
Considero que sóc una noia força normal, agradable i disposada a donar-ho tot pels altres (sobretot per aquells que em fan feliç i millor persona), m’agrada molt la companyia, fins i tot podria dir que sóc bastant dependent. M’agrada escoltar sobretot la gent que crec que em pot aportar alguna cosa, i transmetre una sensació de confiança i suport (aquells que més conviuen amb mi ho poden corroborar). Tinc molta memòria a llarg plaç i a sobre tinc un interès especial per la fotografia, així que puc deleitar-vos amb records varis. També m’ha agradat sempre la televisió i el cinema, algunes de les sèries de dibuixos animats que més he seguit les podreu trobar en aquest document adjunt (si cliqueu sobre les fotografies, anireu a un link on es pot veure un petit video de cadascuna d’elles).
Des de sempre, la meva passió ha estat el bàsquet, amb només 4 anys ja vaig començar a iniciar-me en l’esport, i actualment encara és una part molt important del meu dia a dia i hi dedico molt temps i implicació, fins i tot faig de monitora i entrenadora amb grups d’infants.
Avui en dia, m’encanta passar temps amb el meu xicot (que si no us fa res, mantindré en l’anonimat), i compartir moments amb la meva família (els meus pares i el meu germà); són uns grans referents i condicionants de la persona que sóc avui.
I aquí comença la meva història...
El meu naixement va suposar una alegria per la família, ja que per part de la meva mare vaig ser la primera criatura, i per part del meu pare la primera nena. Dels primers anys no tinc records, però així relacionat amb la meva educació formal, podria explicar alguna cosa. Quan a la meva mare se li va acabar el permís de maternitat, jo passava el dia amb els meus avis materns, i amb el pas del temps, van buscar una guarderia propera de casa seva. Quan arribava el moment de portar-mi, al girar la cantonada i reconèixer el carrer em posava a plorar, i els meus avis al veure aquella situació tan llastimosa tornaven cap a casa, però amb mi en braços. Al veure que això funcionava em dedicava a repetir-ho cada dia, fins que va arribar un moment en que es van ficar més ferms, pel meu bé.
De la llar d’infants Vailets recordo a la meva mestra Elisenda i algunes manualitats que feiem, també recordo el sorral del pati, on només hi podien entrar 2 o 3 nens al dia (crec que n’hi havia que estaven enxufats... perquè jo no hi vaig poder anar gaires vegades).
Als 4 anys vaig començar a l’escola, una on anaven els meus cosins, l’escola Puigcerver. Allí les coses començaven a anar més enserio, i a sobre entrava a quarts de 8 del matí (perquè els meus pares treballaven i era lluny de casa dels meus avis) al principi tot eren disgustos, però bé m’havia d’acostumar perquè això duraria forces anys. I no marxaria de l’escola fins a quarts de 7 de la tarda, això significa que a part de passar-me moltes hores a la guarderia de l’escola, m’havia de quedar a dinar, quin trauma! Jo era una nena amb petits problemes amb el menjar, i això va ser una odisea per mi i per la meva professora Montse, de la qual, anys després en guardo un bon record (en aquell moment no, es clar).
Allí em vaig trobar amb una nena que vivia al mateix carrer que jo, carrer macià vila, amb qui encara hi mantinc una relació prou maca, la cris que tots coneixeu!
Als 5 anyets vaig començar a fer esport extraescolar, cosa que em va enganxar molt ja que encara en practico.
Tenia forces amistats a classe i ens passavem les hores de pati jugant a futbol, com podeu veure, des de petita ja era poc femenina. (jeje!)
Recordo alguns companys que van deixar l’escola i d’altres que es van incorporar a les nostres vides.
Durant la primària tot anava bé, profes guais, bon rotllo i moltes activitats, però a 5è vam rebre un cop dur (alguns més que altres) el meu avi ens deix degut a un infart, i als pocs dies, el pare d’un dels nostres companys, amb qui em portava molt bé mora de càncer. Tot i ser petits i no ser capaços de valorar-ho tant, cada dos per tres els recordava i em sentia força trista. Però amb el temps tot es supera i així ha estat!
El 1998 comencem la ESO, un canvi prou radical i unes maneres de treballar molt diferents, ara ja ens tractaven com a petits adults. Al primer trimestre me’n van quedar 3! Quin pal! Això significava que la dedicació havia d’augmentar. Fins aleshores passava una mica dels nois en el sentit de mantenir una relació amorosa de parella, però com tot sempre hi ha una primera vegada, i un primer refús...
A part de tenir el meu grup d’amics de classe, també en tenia un altre, el de companyes i companys de bàsquet, va ser amb aquests amb qui vaig començar a sortir, al cinema, a berenar, a veure partits de bàsquet, etç. Els cursos passen i s’aproxima l’ultim curs d’ESO on ens expliquen lleugerament quines possibilitats de futur tenim. És aleshores quan haviem de decidir que fariem de la nostra vida educativa. Vaig optar per fer la modalitat de batxillerat socio-humanística, cosa que em va anar bé i em va fer veure que les matemàtiques i l’organització d’empreses eren el meu fort i m’agradaven. Arriba una decisió una mica rellevant, el tema del treball de recerca, que em fa veure una mica les coses que m’interessen i m’importen i això fa que m’impliqui molt. L’esport és un punt clau, i les dones un altre, per tant es titularia “Les dones i l’esport”, que em permet donar-me compte de moltes coses i encara m’obra més la ment i em fa interessar-me més pel tema.
S’acosta la selectivitat i fa una mica de respecte, però el pitjor és el meu futur. Tenia molt clar que volia anar a la universitat, però no gens el que volia estudiar. Com que les mates m’agradaven molt, la meva idea era fer ADE, però després de rebre una xerrada a classe del psicòleg, vaig dubtar i decidir canviar l’orientació cap a magisteri, ja que les criatures són la meva debilitat. Però ja era massa tard i tenia fets els exàmens, per tant no podria fer pujar la mitjana, i com a cinquena opció afegeixo pedagogia, carrera per la que m’agafen.
Els dos primers anys de carrera van ser durs, ja que no m’agradava el que estava estudiant, però amb els anys li he agafat una mica més de gust a la carrera. I actualment estic reflexionant i meditant sobre el meu futur en el món laboral, en quin àmbit treballar, on fer-ho, quina especialitat,... Estic feta un mar de dubtes!
Avui en dia, m’encanta passar temps amb el meu xicot (que si no us fa res, mantindré en l’anonimat), i compartir moments amb la meva família (els meus pares i el meu germà); són uns grans referents i condicionants de la persona que sóc avui.
I aquí comença la meva història...
El meu naixement va suposar una alegria per la família, ja que per part de la meva mare vaig ser la primera criatura, i per part del meu pare la primera nena. Dels primers anys no tinc records, però així relacionat amb la meva educació formal, podria explicar alguna cosa. Quan a la meva mare se li va acabar el permís de maternitat, jo passava el dia amb els meus avis materns, i amb el pas del temps, van buscar una guarderia propera de casa seva. Quan arribava el moment de portar-mi, al girar la cantonada i reconèixer el carrer em posava a plorar, i els meus avis al veure aquella situació tan llastimosa tornaven cap a casa, però amb mi en braços. Al veure que això funcionava em dedicava a repetir-ho cada dia, fins que va arribar un moment en que es van ficar més ferms, pel meu bé.
De la llar d’infants Vailets recordo a la meva mestra Elisenda i algunes manualitats que feiem, també recordo el sorral del pati, on només hi podien entrar 2 o 3 nens al dia (crec que n’hi havia que estaven enxufats... perquè jo no hi vaig poder anar gaires vegades).
Als 4 anys vaig començar a l’escola, una on anaven els meus cosins, l’escola Puigcerver. Allí les coses començaven a anar més enserio, i a sobre entrava a quarts de 8 del matí (perquè els meus pares treballaven i era lluny de casa dels meus avis) al principi tot eren disgustos, però bé m’havia d’acostumar perquè això duraria forces anys. I no marxaria de l’escola fins a quarts de 7 de la tarda, això significa que a part de passar-me moltes hores a la guarderia de l’escola, m’havia de quedar a dinar, quin trauma! Jo era una nena amb petits problemes amb el menjar, i això va ser una odisea per mi i per la meva professora Montse, de la qual, anys després en guardo un bon record (en aquell moment no, es clar).
Allí em vaig trobar amb una nena que vivia al mateix carrer que jo, carrer macià vila, amb qui encara hi mantinc una relació prou maca, la cris que tots coneixeu!
Als 5 anyets vaig començar a fer esport extraescolar, cosa que em va enganxar molt ja que encara en practico.
Tenia forces amistats a classe i ens passavem les hores de pati jugant a futbol, com podeu veure, des de petita ja era poc femenina. (jeje!)
Recordo alguns companys que van deixar l’escola i d’altres que es van incorporar a les nostres vides.
Durant la primària tot anava bé, profes guais, bon rotllo i moltes activitats, però a 5è vam rebre un cop dur (alguns més que altres) el meu avi ens deix degut a un infart, i als pocs dies, el pare d’un dels nostres companys, amb qui em portava molt bé mora de càncer. Tot i ser petits i no ser capaços de valorar-ho tant, cada dos per tres els recordava i em sentia força trista. Però amb el temps tot es supera i així ha estat!
El 1998 comencem la ESO, un canvi prou radical i unes maneres de treballar molt diferents, ara ja ens tractaven com a petits adults. Al primer trimestre me’n van quedar 3! Quin pal! Això significava que la dedicació havia d’augmentar. Fins aleshores passava una mica dels nois en el sentit de mantenir una relació amorosa de parella, però com tot sempre hi ha una primera vegada, i un primer refús...
A part de tenir el meu grup d’amics de classe, també en tenia un altre, el de companyes i companys de bàsquet, va ser amb aquests amb qui vaig començar a sortir, al cinema, a berenar, a veure partits de bàsquet, etç. Els cursos passen i s’aproxima l’ultim curs d’ESO on ens expliquen lleugerament quines possibilitats de futur tenim. És aleshores quan haviem de decidir que fariem de la nostra vida educativa. Vaig optar per fer la modalitat de batxillerat socio-humanística, cosa que em va anar bé i em va fer veure que les matemàtiques i l’organització d’empreses eren el meu fort i m’agradaven. Arriba una decisió una mica rellevant, el tema del treball de recerca, que em fa veure una mica les coses que m’interessen i m’importen i això fa que m’impliqui molt. L’esport és un punt clau, i les dones un altre, per tant es titularia “Les dones i l’esport”, que em permet donar-me compte de moltes coses i encara m’obra més la ment i em fa interessar-me més pel tema.
S’acosta la selectivitat i fa una mica de respecte, però el pitjor és el meu futur. Tenia molt clar que volia anar a la universitat, però no gens el que volia estudiar. Com que les mates m’agradaven molt, la meva idea era fer ADE, però després de rebre una xerrada a classe del psicòleg, vaig dubtar i decidir canviar l’orientació cap a magisteri, ja que les criatures són la meva debilitat. Però ja era massa tard i tenia fets els exàmens, per tant no podria fer pujar la mitjana, i com a cinquena opció afegeixo pedagogia, carrera per la que m’agafen.
Els dos primers anys de carrera van ser durs, ja que no m’agradava el que estava estudiant, però amb els anys li he agafat una mica més de gust a la carrera. I actualment estic reflexionant i meditant sobre el meu futur en el món laboral, en quin àmbit treballar, on fer-ho, quina especialitat,... Estic feta un mar de dubtes!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada